Hi ha oficis en què ningú no discutiria la necessitat de dominar les eines bàsiques. Un escultor que no sap fer servir l’escarpa i el martell difícilment arribarà gaire lluny. Un cirurgià que no domina el bisturí no podria entrar en un quiròfan. En el periodisme, l’eina principal és la llengua. No és un complement ni un detall ornamental: és la matèria primera de l’ofici. Amb la llengua s’informa, es construeix relat, es jerarquitza la realitat i es genera credibilitat. Per això sorprèn tant la naturalitat amb què sovint s’accepta un domini deficient del català en espais de comunicació.
En els mitjans escrits, encara hi ha filtres que poden esmorteir aquestes mancances. Els correctors —humans o automàtics— poden reparar errors gramaticals, sintàctics o lèxics. Però en els formats orals la llengua queda exposada sense protecció: la dicció, la sintaxi espontània, la pobresa lèxica, els calcs o les interferències apareixen immediatament. I és aquí on es fa més evident una certa davallada en l’exigència lingüística. No parlo d’accents ni de varietats dialectals —que són una riquesa—, sinó de competència expressiva. De precisió. De qualitat lingüística mínima per exercir amb solvència un ofici basat en la paraula.
I aquí em ve una sospita que no sé fins a quin punt és injusta: què llegeixen els nostres periodistes? Llegeixen Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Irene Polo, Eugeni Xammar, Joan Sales, Joan Fuster, Montserrat Roig o Avel·lí Artís-Gener? Tenen referents lingüístics sòlids? Llegeixen de manera constant textos d’alta qualitat en català? Perquè el domini d’una llengua no s’adquireix només amb manuals d’estil o estudis universitaris. També es forma per impregnació, per lectura continuada, per convivència amb grans prosistes. La qualitat lingüística també s’encomana.
La qüestió de fons és inquietant: això passa per manca d’autoestima lingüística? O és que el nivell general ha baixat tant que ja no es considera exigible un domini alt de la llengua als professionals de la comunicació? Sigui quina sigui la resposta, el resultat és preocupant. Perquè els mitjans no només transmeten informació; també modelen hàbits lingüístics, fixen referents expressius i contribueixen a definir els estàndards públics d’una llengua. Quan aquesta responsabilitat es banalitza, el deteriorament es normalitza.
Potser el més desconcertant és que aquesta exigència sembli haver desaparegut també des de dins del mateix ofici. Costa d’entendre que un periodista, un presentador o un tertulià no senti una certa incomoditat professional sortint a antena sense dominar mínimament la seva eina de treball. No per elitisme, sinó per responsabilitat i dignitat d’ofici. De la mateixa manera que un escultor sentiria vergonya de presentar una peça mal resolta per manca de tècnica, o un cirurgià no podria exercir ignorant l’instrumental bàsic, també en el periodisme hi hauria d’haver una consciència clara que la llengua no és accessòria. És l’instrument essencial amb què es construeix tot el que ve després.
De bona tinta sé que les carreres de lletres (com anomenem els boomers) avui en dia es naveguen sense lectura i per tant amb una generació de maldestres de la llengua
Hauria de fer posar vermell molts periodistes i tertulians. Però jo també inclouria els polítics, especialment els parlamentaris.