Divendres passat vaig anar a l’estrena al Festival D’A de Qui som, el documental de Salvador Sunyer sobre el procés de creació de l’espectacle homònim de la companyia Baro d’Evel (a les sales de cinema a partir del 17 d’abril). Hi ha un privilegi poc habitual en aquest tipus de peces: poder assistir —encara que sigui mediat— a tot el recorregut creatiu, des de les primeres idees i assajos fins al moment previ a l’estrena al Festival d’Avinyó. No es tracta de veure el resultat final, sinó entrar en el temps llarg, incert i sovint fràgil que hi ha mentre que una obra pren forma.
El documental segueix de prop el treball de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, i permet observar amb una proximitat poc habitual la transformació que implica el procés creatiu. Hi ha moments en què la creació sembla avançar amb una intuïció gairebé física, i d’altres en què tot es bloqueja i cal tornar a començar. Aquesta oscil·lació constant entre control i incertesa és, probablement, una de les veritats més nues que deixa veure el film. S’hi pot constatar com el dubte és una part central del motor inspirador.
Una de les coses més suggerents és la manera com la companyia integra disciplines molt diverses —circ, moviment, art plàstica, música, poesia, tradició— amb una naturalitat que evita qualsevol sensació de collage. Tot forma part d’un mateix llenguatge. Però aquesta organicitat no és espontània: és el resultat d’un treball intens, de tensions, de xocs de mirada entre els dos creadors i la resta de l’equip. El documental capta bé aquests moments en què les idees no encaixen, en què cal discutir, explorar, equivocar-se. És en aquest espai on realment es construeix l’obra.
També hi ha una dimensió més íntima que vertebra tota la peça: l’impacte que aquest procés té en la vida personal i familiar. La creació no queda confinada a la sala d’assaig; s’hi filtra, ho ocupa tot, altera ritmes i equilibris. El documental ens deixa veure aquesta continuïtat entre vida i obra sense subratllar-la excessivament, simplement mostrant-la. I en aquest sentit, els moments d’assaig —sovint intensos, fins i tot trasbalsadors— conviuen amb una quotidianitat que els dona encara més relleu.
Potser l’únic element que em grinyola lleugerament és la voluntat explícita d’articular un relat sobre la transmissió de l’ofici cap a les filles. És una idea interessant, i fins i tot pertinent, però en alguns moments apareix massa conduïda, massa dita. I això fa que, puntualment, el film perdi aquella força que té quan simplement observa. Amb tot, Qui som aconsegueix una cosa poc freqüent: acostar-nos al misteri del procés creatiu sense pretendre desxifrar-lo del tot. I això, és tot un regal per als sentits i per l’ànima.
Llegiu també la crònica que en va escriure el Martí Estruch a VilaWeb: Viatge al cor de Baro d’Evel