Em passen dues coses alhora: em revolta el mètode i em commou la possibilitat. Avui intentaré escriure els pensaments que poden semblar contradictoris, però que, em sembla, són complementaris. L’atac a l’Iran dels EUA i Israel amb la mort de l’aiatol·là Khamenei és un exemple més de la doctrina imperialista que torna a imposar Trump al món. No és el primer cop que ho fa: Veneçuela va ser atacada fa tot just dos mesos amb la captura de Maduro. Canviar governs i governants, siguin o no dictadors, és quelcom que han fet les grans potències al llarg de la història.
Sento un rebuig profund per aquesta manera de fer. Per aquesta pràctica imperialista que no té res a veure amb una voluntat d’imposar la democràcia al món ni per salvar pobles oprimits. Només cal recordar la posició que ocupen Veneçuela i l’Iran entre els països amb les reserves de petroli més importants del món. I veure quina ha estat la política que han imposat els EUA mantenint la vicepresidenta de Maduro al capdavant del govern després de l’atac… res a veure amb una suposada voluntat democratitzadora del país.
Per altra banda, hi ha una altra força, més íntima, més difícil de dir sense que sembli ingenuïtat: penso en la gent que ha viscut sota la repressió real del règim teocràtic dels aiatol·làs. En la dissidència iraniana, en les dones que han desafiat un sistema que les vol tapades i callades, en els qui han pagat amb presó, tortura, exili o mort el simple gest de voler una vida més digna i més lliure. I també penso en els kurds. Penso en aquella nena kurda amb un futur que fins ahir semblava escrit amb por, que avui potser ha sentit, no una victòria, sinó una possibilitat. Un mil·límetre d’aire i d’esperança. I aquest mil·límetre, a escala humana, és immens.
Aquí és on em noto estirat en dues direccions davant dels fets de les últimes hores. Perquè entendre aquesta esperança i celebrar-la no vol dir comprar el mecanisme que l’ha desencadenada. I aquí hi ha la frontera que em sembla moralment imprescindible: vull ser capaç de celebrar l’esperança dels oprimits sense aplaudir l’imperi que els vol instrumentalitzar.
Desitjo que l’opressió d’un règim s’acabi, però em nego a celebrar que es rebregui del tot el dret internacional per aconseguir-ho. No vull haver d’escollir entre autoritarisme i imperialisme, com si el món només oferís aquests dos menús. Estaré sempre al costat dels pobles oprimits i en contra dels règims totalitaris. Celebraré l’esperança dels perseguits i refusaré la violència dels imperis. Encara que avui això sembli la contradicció que no és.