(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)
Hi ha oficis importants. I després hi ha aquells dels quals depèn tot.
Els mestres i professors formen part d’aquesta segona categoria. Tenen a les mans alguna cosa que no és immediata ni mesurable a curt termini: el futur. No el futur abstracte d’alguns discursos, sinó el futur concret de les persones que avui seuen en una aula.
Educar no és només transmetre coneixement. És formar criteri, despertar curiositat, posar paraules al món, ajudar a pensar, a conviure, a mirar. És un ofici d’una exigència enorme, sovint invisible, que demana competència, paciència i una vocació sostinguda en el temps.
I, tanmateix, el lloc que ocupen en la nostra societat no està a l’altura del que fan.
No ho està en termes econòmics. No ho està en recursos. No ho està en suport institucional. Però, sobretot, no ho està en consideració i prestigi. I això és potser el més greu.
Perquè una societat que no respecta els seus mestres és una societat que es diu a si mateixa que el seu futur no és una prioritat.
És evident que no tots els mestres són excel·lents. Com en qualsevol altre àmbit, hi ha professionals millors i pitjors. Però el que defineix un país no és l’existència de casos individuals, sinó el lloc que atorga al conjunt del col·lectiu. I en aquest sentit, costa d’entendre la distància entre la importància real d’aquesta feina i el reconeixement que rep.
Encara més quan, sovint, els governs prefereixen gestionar el sistema educatiu des de la lògica del curt termini, de l’equilibri de forces o de la negociació interessada. No sempre amb els interlocutors que representen realment el sector. De vegades, amb els sindicats de l’anestèsia, que fan de roda d’engranatge del poder a canvi d’una bona carretada de diners públics per sostenir unes estructures monstruoses i monstruosament ineficaces. Uns pactes conscientment tramposos no precisament amb la voluntat de reforçar el que és essencial.
Mentrestant, a les aules, hi ha mestres que cada dia sostenen situacions complexes, que acompanyen infants i joves en moments decisius, que detecten fragilitats, que impulsen talents, que construeixen, en silenci, una part fonamental del país que vindrà.
Hi ha una vocació en aquest ofici que no es pot decretar ni improvisar. Una manera d’entendre la feina que va més enllà del currículum i de l’horari. Una responsabilitat que no s’acaba quan sona el timbre.
Potser per això cal reivindicar-los. No amb paraules buides ni amb elogis puntuals, sinó amb una aposta clara, sostinguda i valenta. Potser per això la mobilització per defensar-los hauria de ser general, de tothom, tinguem fills o no.
Mira com un país tracta els seus mestres i sabràs quin futur està construint.
Gràcies pel suport! Per un sistema públic de qualitat i digne, avui també suport a tot el personal sanitari.
Gràcies, Pere!