Fa temps que vaig prendre una decisió que, amb els anys, m’ha semblat assenyada: no comprar res de manera compulsiva. Em passava sobretot amb els llibres. Els veia, m’atreien, i els volia a l’instant. Com si el desig fos ja un argument suficient. Ara no. Ara, quan un llibre o qualsevol objecte em crida l’atenció, no el compro mai al moment. M’espero uns dies. Deixo que la decisió reposi. Que maduri. Que prengui el seu valor real.
I funciona. Sovint allò que en un primer moment semblava imprescindible, al cap de dos o tres dies ha perdut tota urgència i gairebé tot l’interès. El desig s’ha dissolt sol. I jo he après que no cal satisfer-lo sempre. O gairebé sempre. Ho confesso.
Però ahir va passar una cosa.
Vaig veure un llibre que sabia que existia, però que mai no m’havia aturat a mirar amb atenció. Ahir sí. Era migdia. Vaig llegir la sinopsi, la contraportada. Em va atreure moltíssim. Però vaig fer el que m’havia promès fer. A la tarda, a la meva llibreria de confiança, vaig demanar-ne referències. I allà va aparèixer el primer element inesperat: el llibre estava pendent de reedició. La distribuïdora no el servia. No es podia demanar. Potser se’n podia trobar algun exemplar perdut en alguna llibreria, però res més.
La curiositat, lluny d’apaivagar-se, es va disparar. A casa, vaig buscar informació sobre la novel·la, sobre l’autora, sobre altres llibres que havia escrit, sobre comentaris, ressenyes, rastres. Les ganes de llegir-lo no feien més que créixer, de manera gairebé obscena. A més, el vaig incloure en una selecció de llibres que voldré llegir aquest any i que vaig compartir a les xarxes. Una persona molt lectora em va respondre dient que, si n’havia de triar un, que comencés precisament per aquell. Que era un dels millors llibres que havia llegit aquest 2025 passat.
A la nit —amb l’ajuda decisiva del coixí i dels llençols, que també fan la seva feina en aquests casos— vaig prendre una decisió. L’endemà al matí aniria a la llibreria on l’havia vist. El llibre m’estaria esperant. Era evident. Era el meu exemplar. Només calia anar-lo a buscar.
Així ho he fet. A l’hora que obria la llibreria, jo ja hi era. Però el llibre, no. Algú el va comprar ahir a la tarda. Fracàs total. Decepció considerable. Abatiment absolut.
I avui ha trontollat la meva sàvia decisió de no comprar res al moment. Aquesta disciplina tranquil·la de deixar reposar les intuïcions per donar a les decisions un grau de maduració intel·ligent. Perquè hi ha vegades que esperar no és saviesa, sinó pèrdua. Que la paciència no és virtut, sinó renúncia involuntària. Que l’oportunitat passa, i no sempre torna.
Ens hem de deixar endur per les intuïcions? Hem de fer cas al desig quan arriba amb tanta claredat? O hem de continuar confiant en la lentitud, encara que de vegades tingui un cost?
La tensió entre l’oportunitat i la paciència és avui la meva gran preocupació. No és una gran qüestió filosòfica, ja ho sé. Però diu molt de com vivim, de com decidim, de com gestionem el desig i la renúncia.
Així hem començat el 2026, estimats amics. Així.
No diràs quin llibre és?…
Ara necessito saber de quin llibre es tracta