(A partir d’ara, alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per Marta Begué)
Hi ha una manera molt reveladora de conèixer les persones: observar què fan quan apareix un problema. N’hi ha que immediatament en detecten totes les complicacions possibles. I n’hi ha que, sense negar les dificultats, es posen instintivament a buscar per on es podria començar a resoldre-les. No és només una diferència d’actitud momentània; sovint és una manera de ser.
Fa anys, quan em dedicava a la consultoria d’innovació, es feia servir una distinció que sempre m’ha semblat molt encertada: es parlava dels seekers i dels solvers. Els primers es dedicaven a detectar problemes, a formular-los, a posar-los damunt la taula. Els segons es concentraven en trobar-hi solucions. Era una classificació pensada per organitzar equips d’innovació, però amb el temps he anat veient que també descriu molt bé certs trets del caràcter.
Les persones que viuen instal·lades en el problema acostumen a irradiar una certa paràlisi. No sempre ho fan amb mala intenció. De vegades és prudència, altres vegades inseguretat, o simplement un hàbit mental que les porta a veure primer els obstacles. Però el resultat acostuma a ser el mateix: les converses s’encallen, els projectes es refreden i l’energia col·lectiva es dispersa.
En canvi, hi ha persones que tenen una inclinació gairebé natural a buscar la sortida del laberint. No ignoren les dificultats —seria ingenu fer-ho— però tendeixen a pensar en termes de possibilitat. Davant d’un problema, es pregunten què es podria fer, per petit que sigui el primer pas. I aquesta disposició té un efecte molt concret sobre els altres: genera moviment i confiança.
Aquesta diferència pesa molt més del que sembla. A l’hora d’establir complicitats, de construir projectes o simplement de compartir camí, solem gravitar cap a aquelles persones que obren espais d’acció en lloc de tancar-los. Potser perquè, al capdavall, els problemes apareixen sols. Les solucions, en canvi, sempre necessiten algú disposat a imaginar-les.
Jo em considero un solucionador, un 'solver', algú que s'enfronta als problemes que es troba, i fa el millor per part seva per mirar de resoldre'ls. Per a exemple, tinc el problema que la meva visibilitat com a fotògraf no és la que desitjava. Doncs creo el meu compte de fotògraf recreacionista per a mirar de millorar-la.
I amb les meves fotos el mateix. Detecto que les d'amics i companys meus són millors que les meves. I miro d'aprendre tant com tu de les seves per a millorar jo.
En resum! Sigues un 'solver'!