La decepció és l’altra cara de l’expectativa. Quan has tingut una il·lusió i aquesta no s’ha complert, pot arribar la decepció. I aquest joc entre expectativa i decepció és constant en el nostre dia a dia, en les coses més menudes i en les més transcendents.
Quan la decepció arriba, la primera reacció sol ser tancar-se: pensar que ja no voldràs tornar a il·lusionar-te, per evitar-ne una de nova en el futur. És una reacció comprensible. Però penso que és un error. Perquè la il·lusió, l’expectativa, és una part fonamental de l’avenç de les persones. Sense fites, sense expectatives ni il·lusions, viure seria un desastre.
Per això, saber acceptar la decepció que et pot provocar una persona en qui has confiat, amb qui has estat generós, per exemple, és fonamental. No per deixar de confiar, sinó per no frenar la il·lusió renovada i continuar generant expectatives que et facin avançar.
Hi ha, encara, una altra manera de mirar-s’ho: la decepció és un mirall. Al capdavall, ets tu qui has projectat una idea sobre una persona, una feina, una aventura, un projecte. I és bo veure com inflem i desinflem el globus, una vegada i una altra, per mirar de sobreviure. Cal saber que som nosaltres qui tenim la vàlvula del joc.
Saber que aquesta tasca neix d’un mateix ajuda a no instal·lar-se en l’amargor, ni en el ressentiment, ni en res d’aquest estil. Darrerament entomo les decepcions com un error de càlcul propi. I això em permet millorar la mirada, calibrar millor l’expectativa futura.
És un calibratge subtil: continuar obrint-se a noves il·lusions, però amb una mirada més fina, capaç de distingir on val la pena invertir la confiança i on no.
No per tornar-me desconfiat —seria una desgràcia—, sinó per aguditzar la intuïció.
Exacte! Bona reflexió!
Molt encertada, aquesta mirada, Pere. 👏👏👏