(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)
Vivim envoltats de complexitat. I potser per això la senzillesa s’ha convertit en una qualitat estranya, gairebé sospitosa. Quan alguna cosa és senzilla, sovint pensem que és simple. Però són coses molt diferents.
La simplicitat pot ser pobresa de matís. La senzillesa, en canvi, acostuma a ser el resultat d’haver travessat la complexitat i haver-ne extret allò que és essencial. No és manca de profunditat. És depuració o síntesi.
Hi ha persones que desprenen una naturalitat que no necessita artifici. No busquen impressionar. Són tal com són. I aquesta manera d’estar al món té una força discreta però poderosa: genera confiança.
També en el pensament la senzillesa és una forma d’intel·ligència. Explicar una idea complexa amb claredat no és simplificar-la: és haver-la entès. És resultat de la comprensió.
I en l’expressió —oral, escrita, visual— la senzillesa sovint és una conquesta. Vaig sentir aquesta frase a David Guzman, al programa Ciutat Maragda, parlant de Clementina Arderiu, fa uns dies i em va agradar molt: la senzillesa és una conquesta. Treure el que sobra. Afinar o polir fins que només queda allò que és precís.
No és fàcil. Afegir és més senzill que treure. L’excés sovint dissimula; la senzillesa exposa. Té un punt de risc.
I potser per això també és una forma d’honestedat. El camí més directe entre allò que som i allò que mostrem.
I potser també és una forma de saviesa: saber que no tot necessita ser espectacular per tenir sentit. Que la precisió, el silenci i la claredat sovint diuen molt més que qualsevol artifici.
La senzillesa no és pobresa. És una forma molt exigent de veritat. I és bonica.
Gens fàcil això d’afinar i polir… però espero que es pugui treballar per anar-ho aconseguint ; )