Manuel Baixauli té una habilitat sobrenatural per combinar la quotidianitat amb coses extraordinàries. Diria que estrambòtiques. La imaginació i el talent de l’autor de Sueca són desbordants. Però posats sempre al servei d’uns personatges que podríem ser qualsevol de nosaltres. Em sorprèn aquesta capacitat de retratar persones i a la vegada introduir elements poc realistes a les històries que els passen. D’alguna manera, Baixauli inventa un món no gaire diferent del nostre, però que és diferent. I el resultat no és pas gens artificial. I això és el que m’atrau més d’ell o, en aquest cas, de Cavall, atleta, ocell (Periscopi, 2024).
L’he llegit aquest cap de setmana passat. L’havia tingut temps, des que va sortir, a casa. I com un artefacte estrany, l’anava mirant sense saber quan seria el millor moment per emprendre’l. L’he llegit gairebé d’una tirada, tan sols interromput per les obligacions pròpies d’un Alapont de ciutat. Ja llegireu el llibre i ja entendreu què vull dir. És una lectura agradable, dinàmica i fabulosa que, un cop entens el joc, costa de deixar de banda.
L’autor em va captivar amb un llibre d’articles titulat Ningú no ens espera (Periscopi, 2016) que combina els textos amb unes il·lustracions fenomenals de la seva pròpia mà. Recordo que ja eren uns artefactes estranys, imaginatius, que tenien una vida pròpia entre aquelles pàgines. Són petites lectures de mirada intel·ligent, és a dir, que conviden a pensar.
No sóc, ni de bon tros, un teòric de la literatura i dels seus moviments, però em sembla que aquest Cavall, atleta, ocell té un peu en allò que s’anomenà realisme màgic. En una narració amb elements fantàstics, trobem unes vides i uns personatges que ens recorden el nostre dia a dia, que es troben amb els nostres problemes, amb els nostres plaers, amb els nostres debats i dubtes. I Baixauli ens aporta un munt de pistes, de petites lliçons (gens alliçonadores), que trobo interessants i estimulants.
Tinc pendent la lectura d’Ignot, que va rebre el premi Llibreter el 2020, però sé que l’autor fa sortir personatges de les novel·les anteriors. I, fins i tot, el podem reconèixer a ell mateix en alguna pinzellada prou divertida. Aviat m’hi posaré, amb Ignot. Ara tinc altres peces esperant damunt la taula. Però no tardaré gaire a tornar a immergir-me en aquest món peculiar i, a la vegada, tangible d’una capacitat narrativa i una mirada pròpies, singulars i molt recognoscibles.
Bona recomanació i bon llibre. Efectivament, molt fan d'aquesta obra i d'en Manuel.
Artefactes artístics i literaris que podrem gaudir i compartir amb l'autor el 10 de febrer a La Lleialtat Santsenca al cicle solidari "Lectures valencianes. renàixer del fang i de les cendres" https://www.omnium.cat/ca/tornen-els-cursos-a-la-lleialtat-santsenca/
Rafel Casas