En algunes tradicions africanes les persones no moren del tot quan el cos deixa de funcionar. La mort biològica és un fet. El cor s’atura, el cos s’apaga, les neurones deixen de tenir activitat i moren irreversiblement. Però aquesta no és encara la desaparició completa. La persona continua viva mentre hi hagi algú que la recordi. I encara més: continua viva mentre hi ha persones que han conegut aquells que la van conèixer.
Aquesta idea no pertany a un únic poble africà concret, sinó que el teòleg i filòsof kenyà John S. Mbiti la va descriure com un patró estès en diverses cultures de l’Àfrica subsahariana. Mbiti parlava del living-dead, el mort viu: algú que ja no és físicament present, però que continua existint en el teixit relacional de la comunitat.
No és una existència fantasmal ni metafísica. És una existència social. La persona continua tenint nom. Continua sent citada com a persona present. Continua formant part de converses concretes. La persona existeix.
Mbiti explicava aquesta visió a través de dues dimensions del temps: el sasa i el zamani. El sasa és el temps immediat, el temps viu de l’experiència i del record personal. El zamani és el temps profund, col·lectiu, gairebé impersonal. Quan ja no queda ningú que recordi directament una persona, aquesta deixa de formar part del sasa i passa al zamani: ja no és biografia concreta, sinó ancestre integrat en la memòria col·lectiva.
Hi ha alguna cosa profundament humana i tendra en aquesta manera d’entendre la vida i la mort. Perquè ens recorda que no existim sols. Que la nostra vida és, en gran part, relació. Que som perquè hem estat reconeguts, anomenats, estimats per altres. I que, quan desapareixem físicament, continuem existint mentre aquesta xarxa de reconeixement no s’hagi dissolt del tot.
Si hi pensem bé, això ja passa entre nosaltres. Hi ha persones que ja no hi són i que, tanmateix, continuen intervenint en decisions quotidianes. No com una veu misteriosa, sinó com una referència interior. Algú que va dir una frase que ara repetim. Algú que ens va ensenyar una manera de fer que ara adoptem. Algú ens va transmetre un valor que, mesos o anys després, es fa reconeixible en un gest nostre.
I això no és només record. És continuïtat.
Potser la idea més poderosa de Mbiti no és que els morts ‘continuïn vius’, sinó que la vida humana és essencialment comunitària. Que ningú no és un individu aïllat que apareix i desapareix sense deixar rastre. Som nusos d’una xarxa temporal.
Aquesta mirada africana, tan allunyada de la nostra obsessió occidental per l’individu, ens recorda una veritat senzilla i exigent: la vida no és només una biologia que s’esgota, sinó una xarxa que s’estén. Som en la mesura que compartim, ens relacionem, estimem i transmetem. Vivim en la mesura que recordem, integrem, heretem i preservem.
Molt interessant! M’apunto la referència d’aquest pensador africà que desconeixia.
L’individualisme estructural al qual ens empeny aquest sistema, és l’origen de molts dels nostres problemes actuals. L’individu sense la comunitat és res.