Hi ha pel·lícules que no només expliquen una història, sinó que juguen amb la manera d’explicar-la. Nouvelle Vague, de Richard Linklater, és exactament això: una pel·lícula que conté una pel·lícula a dins i que, en fer-ho, aconsegueix retratar un moment irrepetible de la història del cinema amb intel·ligència, ritme i una lleugeresa molt ben trobada.
El film recrea l’ambient i l’efervescència del grup de cineastes i cinèfils que es van aplegar al voltant de Cahiers du Cinéma, en aquell moment en què la crítica es va convertir en pràctica creativa i una colla de joves apassionats van decidir que el cinema s’havia de fer d’una altra manera. La trama se centra en el rodatge d’Al final de l’escapada (1960), de Jean-Luc Godard, però el que realment interessa no és tant el procés tècnic com l’esperit d’aquella generació: la urgència de filmar, la llibertat formal, la convicció que l’art podia trencar motlles sense demanar permís.
Linklater hi entra amb una gràcia notable. El ritme de la pel·lícula —nerviós, fragmentat, ple d’idees— funciona com un homenatge evident a la manera de fer de Godard, sense caure mai en la imitació buida. Hi ha un equilibri molt fi entre el respecte i el joc, entre la reconstrucció històrica i la mirada contemporània. La pel·lícula sap ser divertida, generar rialles i complicitat amb l’espectador, però evita caure en la paròdia fàcil. Els personatges estan presentats amb afecte, amb un punt caricaturesc, sí, però sense ridiculitzar-los.
Un dels trets més destacables és la quantitat de reflexions sobre l’art, el cinema i el sentit de crear que van apareixent al llarg del film. Potser aquí és on la pel·lícula s’estira una mica més del compte: les citacions constants de cineastes i artistes poden arribar a ser un pèl excessives. Així i tot, formen part del joc i de l’homenatge, i s’integren amb naturalitat en un relat que vol ser també una celebració del pensament cinematogràfic.
Nouvelle Vague és, en aquest sentit, una proposta original dins de la filmografia de Linklater, que ja havia demostrat amb Boyhood la seva capacitat per experimentar amb el temps, el procés i la forma. Aquí no hi ha dotze anys de rodatge, però sí una reflexió molt clara sobre com es construeixen els relats, les influències i els mites culturals.
És una pel·lícula que es pot gaudir perfectament sense haver vist Al final de l’escapada, tot i que veure-la abans o després —en l’ordre que es vulgui— pot enriquir encara més l’experiència. En qualsevol cas, Nouvelle Vague funciona sola: com a retrat d’un moment clau del cinema, com a declaració d’amor a la creació i com a recordatori que, de tant en tant, les revolucions artístiques neixen de grups petits, entusiastes i tossudament lliures.
Una recomanació clara per a qui estimi el cinema, però també per a qui tingui curiositat per entendre com i per què, de cop, algú va decidir que filmar podia ser una altra cosa.
Es molt interessant veure El final de l'Escapada, sobretot després d'haver vist La Nouvelle Vague.