(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)
L’he llegit d’una revolada. Rosa candida, d’Auður Ava Ólafsdóttir (editada pel Club Editor i traduïda per Macià Riutort), té una prosa que t’empeny endavant sense resistència. Tot llisca amb una naturalitat molt poc habitual: no hi ha fricció, no cal tornar enrere, no hi ha cap esforç afegit. És una escriptura feta a favor del lector, intel·ligent, fresca, suau. Només m’he aturat —i encara— per provar de pronunciar en veu baixa els noms dels personatges.
Hi ha també una capacitat molt afinada d’evocar espais. Sense carregar les descripcions ni recrear-s’hi, l’autora aconsegueix que els llocs es facin visibles. Els paisatges, els jardins, els trajectes del protagonista —l’Arnljótur— apareixen amb una claredat sorprenent, com si no haguessin estat descrits sinó suggerits en el moment just. De vegades amb una sola imatge n’hi ha prou: “La salsa és d’un color verd curiós però bonic, com l’herba que tremola sota una pluja de primavera”. Aquest “que tremola” aplicat a la descripció d’un color exemplifica molt bé la qualitat de l’escriptura.
La història, en si mateixa, és aparentment senzilla. Un fil principal clar, alguns personatges que hi orbiten i que aporten matisos sense reclamar protagonisme. Però aquesta senzillesa és enganyosa. Tot està mesurat amb una delicadesa notable: els personatges no són rebuscats, no cal, i els petits girs que van fent han estat sembrats amb una discreció gairebé imperceptible. No hi ha estridències ni trampes. Tot encaixa amb una naturalitat que fa pensar que potser la dificultat més gran era, precisament, fer-ho semblar fàcil.
En aquesta contenció hi apareix també una ironia molt fina. De vegades és gairebé una picada d’ullet, com quan el protagonista observa un pis i diu: “Queda clar que al pis hi viu una dona: és ple de coses innecessàries, espelmes, tapets de randa, encens, coixins, llibres i fotos…”. Posar els llibres dins la categoria d’innecessaris ja diu molt del to. Hi ha en aquestes observacions una mirada intel·ligent sobre els comportaments humans, sovint formulada amb una aparent ingenuïtat. I és especialment suggeridor com l’Arnljótur —un noi de vint-i-dos anys— comenta les reaccions de les dones: més que descriure-les, sembla que acabi retratant, com aquell qui no vol la cosa, la manera de pensar dels homes.
També hi ha frases que connecten d’una manera molt directa, gairebé com si l’autora formulés amb senzillesa idees que un reconeix immediatament com a pròpies: “La bellesa habita l’ànima de qui mira.” O bé: “Les persones que apareixen un instant a la teva vida poden acabar tenint més repercussió que les que hi són des de fa anys.” Són frases dites amb molta naturalitat, i per això, tenen una força tranquil·la.
Potser per això Rosa candida deixa una impressió tan neta. No busca impressionar ni demostrar res. És una novel·la sense pretensions aparents, sense artifici. I justament per això —per aquesta senzillesa treballada, per aquesta manera de dir sense carregar— és una novel·la de molta qualitat. D’aquelles que et fan passar unes hores molt bones i que, sense fer soroll, es queden una estona més del compte.
I tu, com el ressenyes, em fas deler de llegir-lo! 😜