Ahir al vespre, a la sala Paral·lel 62, hi havia una sensació estranya i preciosa: la d’assistir a alguna cosa que no necessitava demostrar res. Anna Andreu i Marina Arrufat van construir un concert d’una bellesa tan clara i tan ben mesurada que gairebé feia pensar en l’excés. No pas d’efectes ni de volum, sinó d’intensitat ben administrada. D’aquella que no crida, però que t’acompanya tota l’estona.
Amb una posada en escena mínima i elegant, dues úniques artistes van omplir tot l’espai sonor. No hi faltava res, ni sobrava res. És aquí on el projecte d’Anna Andreu mostra una de les seves grans virtuts: la capacitat de fer molt amb molt poc, d’ocupar-ho tot sense envair. Cançons de diversos discos es van anar encadenant amb naturalitat, com si formessin part d’un mateix cos, d’una mateixa respiració.
La veu de l’Anna Andreu és una joia que s’ha d’escoltar en directe. No perquè als discos no funcioni —que ho fa—, sinó perquè sorprèn fins a quin punt arriba, com es projecta, com omple cada racó de la sala sense esforç aparent. És una veu precisa, afinada, honesta, que no busca lluir-se però que acaba brillant inevitablement. I al seu costat, la Marina Arrufat fa una feina excepcional: sostenint, dialogant, cosint l’espai musical amb una sensibilitat finíssima, tant en l’acompanyament instrumental com en les segones veus.
Hi va haver també un moment compartit amb la Mar Pujol, que va cantar dues cançons (Turons i Roja i espessa) amb l’Anna i la Marina. Un regal de Reis avançat. Una presència delicada, preciosa, que va sumar sense trencar res, com si el concert s’eixamplés una mica més sense perdre la seva forma. Són d’aquells instants que confirmen que la música, quan és feta amb sentiment i respecte, no competeix: conversa.
El concert es va haver d’aturar dues vegades perquè dues persones del públic es van desmaiar. Tot va continuar amb calma i cura, però és difícil no permetre’s una lectura lleugerament irònica: potser va ser un cas de síndrome de Stendhal. Excés de bellesa, excés d’emoció continguda. Sigui com sigui, hi ha concerts que no només s’escolten, sinó que es viuen al cos. I aquest n’és un. Dels que fan pensar que tothom que apreciï la música de debò hauria d’anar, almenys una vegada a la vida, a deixar-se portar per una proposta tan rodona, encara que sigui a risc de desmaiar-se.