(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)
Viviu aquesta tensió que travessa moltes vides: la que hi ha entre planificar i improvisar? D’una banda, la necessitat d’ordenar el temps, de projectar-se, d’anar posant fites que donin direcció al camí. De l’altra, la constatació —cada vegada més evident— que la vida té una capacitat extraordinària i persistent de desbordar qualsevol previsió.
Fer plans no és cap garantia de res, però és una manera de dir cap on vols anar. Té alguna cosa de disciplina íntima: obliga a pensar què vols, a prioritzar, i també a renunciar. Sense aquesta feina prèvia, és fàcil acabar vivint a la intempèrie de les circumstàncies, girant com una baldufa sense rumb clar. Però també és cert que una vida excessivament planificada pot tornar-se rígida, incapaç d’acollir l’inesperat.
Perquè, de fet, moltes de les coses que acaben tenint més pes en una vida no estaven previstes. Apareixen en forma d’oportunitat, de trobada, de canvi sobtat. I només les aprofita qui té una certa disposició a desviar-se, a improvisar, a acceptar que no tot es pot anticipar. Hi ha una saviesa pràctica en aquesta flexibilitat: la d’entendre que el control sempre és parcial, que el control absolut no existeix.
Potser per això no es tracta de triar entre planificar o improvisar, sinó d’aprendre a combinar-ho. Fer plans amb convicció, però sense aferrar-s’hi amb rigidesa. Treballar en una direcció, sabent que el camí pot canviar. Com passa amb la inspiració, que acostuma a arribar treballant, també les oportunitats imprevistes solen aparèixer quan un ja està en moviment. Per això val la pena que l’inesperat ens trobi planificant.