Quan figures públiques com Ronald Araújo o Andreu Buenafuente expliquen que aturen la seva activitat professional per cuidar la salut mental, la reacció acostuma a dividir-se en dos pols. D’una banda, l’admiració: finalment algú ho diu en veu alta. De l’altra, la sospita: és clar, s’ho poden permetre. Com si el fet de tenir diners o reconeixement anul·lés automàticament la legitimitat del malestar.
És cert que hi ha privilegi. Poder deixar de treballar, reduir l’exposició o aturar una maquinària professional sense por immediata a no arribar a final de mes o, fins i tot, de perdre la feina no és una opció universal. Negar-ho seria ingenu. Però quedar-nos aquí és trampós, perquè converteix el privilegi en una excusa per no escoltar el missatge. Com si el sofriment només fos autèntic quan és pobre, silenciós i invisible.
La salut mental no entén de nòmines ni de fama. Entén de límits, de desgast, de pressió sostinguda i de la incapacitat, un dia qualsevol, de continuar funcionant com si res. El que canvia no és el dolor, sinó la capacitat de protegir-se’n. I aquí és on el gest de fer un pas al costat pot ser menys una ostentació de privilegi que un acte d’exemplaritat incòmoda.
Perquè el que fan aquestes persones no és només cuidar-se, sinó fer visible una frontera que molts travessen cada dia sense paraules ni permís. Posar nom a l’ansietat, a la depressió o al bloqueig emocional no resol les desigualtats, però trenca un relat molt arrelat: que resistir sempre és una virtut i parar és un fracàs. En un món que premia la capacitat d’aguantar per sobre del criteri, això no és menor.
Potser el repte no és decidir si són uns privilegiats o uns herois, sinó preguntar-nos per què, per a la majoria, cuidar la salut mental continua sent un luxe i no un dret. I si aquests gestos, nascuts des del privilegi, poden servir almenys per obrir una esquerda en les inèrcies i els silencis. No per copiar-los, sinó per entendre que viure bé —també mentalment— no hauria de ser una excepció admirable, sinó una possibilitat compartida.