Separats per sempre?

Els paranys del llenguatge de les solteres i els solters

(Alguns dels escrits d’aquest espai tenen versió locutada per la Marta Begué)

Hi ha una paraula que sempre m’ha fet una mica de nosa quan la fem servir per definir l’estat sentimental o relacional d’una persona: ‘separat’. Perquè ‘separat’ no descriu el present, sinó una circumstància passada. És una identitat construïda sobre una ruptura anterior, gairebé com si la separació es convertís en una mena de condició permanent. I, en canvi, allò que realment hauria d’importar és una cosa molt més simple: si aquella persona està o no està en parella. És a dir: si és soltera.

La trajectòria sentimental de cadascú pot ser molt interessant, és clar. Tots venim d’algun lloc, de relacions, d’intents, de convivències que algun dia han acabat. Però això no hauria de definir el lloc on som ara. Al capdavall, em pregunto per què anomenem ‘separats’ a uns i no a uns altres? A partir de quin moment una ruptura et converteix oficialment en ‘separat’? Si hi havia fills? Una hipoteca? Papers signats? Un viatge en parella a Tailàndia? Haver conegut els sogres? Per poc que hagis tingut una relació sentimental que s’hagi acabat, ja t’hauries de considerar separat per sempre? Fins i tot, encara que tornis a estar aparellat, també podries ser un separat?

Res. Tot això és pur estigma condicionat per convencions culturals amb rerefons religiós per les quals calia posar un gomet (una etiqueta o una marca, com vulgueu) a qui havia tingut la gosadia de separar-se i trencar allò que havia de ser per a tota la vida. Ai mare, quantes coses que arrosseguem sense ni adonar-nos-en!

Permeteu-me una comparació que pot semblar estranya. És una mica com la condició d'immigrant, que l'hauríem de considerar completament transitòria. Perquè hom deixa de ser immigrant en el moment que desfà la maleta. Excepte alguns que militen en la condició d'immigrants (que sempre tenen la maleta —real o mental— preparada sota el llit) per raons que ara no vénen al cas, l'èxit està a comprendre la immigració com un estat transitori i circumstancial. El mateix hauria de passar amb la condició de 'separat'. Algú es pot haver separat, és clar. Però a partir d'aquell moment és solter.

Potser tot plegat sembla una qüestió menor, però les paraules mai no són innocents. També construeixen la manera com ens mirem i com ens deixem mirar pels altres. I hi ha una llibertat —que valdria la pena reivindicar— en el fet de poder viure el present sense haver d’arrossegar constantment etiquetes construïdes sobre un passat efímer.