Hi ha llibres que es llegeixen. I n’hi ha que es viuen. Estels del Sudan (crònica d’una viatgera pels antics regnes del Nil), d’Irene Cordón i Solà-Sagalés, pertany clarament a la segona categoria i aquests últims dies m’ha acompanyat agradablement.
El llibre pren la forma de cartes adreçades a la seva mare durant un viatge a Khartum i pels jaciments i pobles seguint la riba del Nil. I potser és aquesta tria formal —la carta, la confidència, la paraula dita a algú estimat— la que dota el relat d’una sensibilitat excepcional. No hi ha voluntat d’exhibició ni de lliçó magistral. Hi ha una veu que comparteix, que explica, que mira i que estima allò que veu.
Irene Cordón —arqueòloga, historiadora, egiptòloga i llicenciada en Dret, un autèntic cul inquiet que recorre l’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Orient Mitjà amb una energia admirable— podria omplir pàgines i pàgines amb dades històriques, contextos antropològics i precisions arqueològiques. I, tanmateix, es conté. Dosifica el coneixement amb un equilibri molt saludable entre la informació i la vivència. Entre el rigor i la mirada personal. Entre la voluntat divulgadora i la transmissió de passió. Entre l’erudició i la quotidianitat.
Amb ella viatgem per un territori massa desconegut, massa ignorat i, potser, massa incòmode per a les nostres mentalitats europees benestants. El Sudan que descriu no és un decorat exòtic, sinó un espai viu, ple de memòria i de present, de bellesa i de fragilitat. I el relat aconsegueix una cosa poc habitual: ens hi fa sentir. Com si fóssim al seu costat mentre observa els monuments i els vestigis, mentre fotografia paisatges immensos, mentre conversa amb l’Ayad, la Fàdia, el Nazar…, mentre assaboreix la sopa de llenties que cuina Mr. Cook.
El llibre no només ens presenta un lloc; ens fa conèixer persones. Vides plenes de sentiment, de pors, de somnis, de mitges veritats i també de mentides. Persones que no encaixen en cap esquema simplificador i que ens obliguen a revisar la nostra mirada. Perquè el món no és blanc o negre. Ni allà, ni aquí.
Hi ha una humanitat que travessa totes les pàgines. Una manera d’escriure que no idealitza ni moralitza, sinó que fa pensar i qüestiona. I aquesta fórmula és un dels grans encerts del llibre: no et diu què has de pensar; et convida a mirar amb més amplitud.
L’impacte del final és absolut. No faré cap avançament ni revelació que en pugui espatllar l’efecte. Només diré que val molt la pena arribar-hi. Que arriba un moment que el relat et deixa amb la pell de gallina. I que aquesta emoció no és gratuïta, sinó el resultat d’un camí ben construït i d’una realitat molt íntima.
Penso sovint que hi ha llibres que són llibres —i estan molt bé. Però n’hi ha que són regals. Estels del Sudan n’és un.
M'agrada aquesta història sobre el Sudan, el gran estat oblidat al sud d'Egipte. Sinó m'erro, als anys setanta hi havia un govern socialista, i l'esdevenidor s'anunciava molt maco.
L'escriptor Joaquim Carbó va escriure tota una sèrie novel·les, "Aventures d'en Pere Vidal". Els dos primers àlbums transcurrien al Sudan.
Fins que va arribar la dictadura. I ja sabem tots com està ara.