Hi ha persones que, només d’aparèixer, descol·loquen. No perquè facin res especialment greu, sinó perquè no acaben d’encaixar en cap patró reconeixible: ni en la manera de parlar, ni en la de vestir, ni en la de moure’s, ni en la de relacionar-se. Són figures que el sentit comú acostuma a classificar ràpidament com a rares, despistades o poc espavilades, amb una naturalitat que diu molt més del sistema de valors que del seu talent real per viure.
Aquest tipus de personatge ha alimentat durant generacions una saviesa popular que no acostuma a ser benèvola, però sí molt fina. No redimeix ni idealitza; observa i deixa anar la conclusió amb un somriure murri. És una manera d’acceptar que el món no funciona només amb els que ho fan tot bé, ni amb els que semblen més preparats.
La gràcia és que, malgrat els pronòstics, aquestes persones també estableixen complicitats. Troben espais, relacions, combinacions que desmenteixen la lògica aparent. No perquè de sobte es tornin brillants o encantadores, sinó perquè la vida no és un concurs d’aptituds, sinó un camp immens de trobades improbables.
Darrere d’aquesta constatació hi ha una ironia molt sana: la que permet dir, sense gaire cerimònia, que fins i tot allò que sembla menys afinat acaba trobant algun tipus d’encaix. No és una promesa de felicitat ni una redempció moral, sinó una manera molt popular de recordar que el món és, per sort, menys selectiu del que es pensa. Un dia algú va dir, amb un sentit de la ironia brillant, que totes les olles tenen tapa. I és ben cert.