(Alguns dels escrits d’aquest espai tenen versió locutada per la Marta Begué)
No hauria llegit mai un llibre titulat ‘Històries de fantasmes’ si no hagués sabut que parlava d’un dol recent, encara en marxa, de la Siri Hustvedt per la mort de Paul Auster. Però les històries de fantasmes, bruixes, follets, robots, monstres, zombis i tot allò que s’escapi de l’absoluta realitat aparenta, viscuda i percebuda segons les meves limitacions, totes aquestes històries no m’atrauen. Digueu-me avorrit.
Els fantasmes de la Siri Hustvedt són, però, una mica diferents. Diguem que no són gens fantasmagòrics. De fet, la idea prové del desig de Paul Auster, ja condemnat a morir de càncer i sense solució possible, de convertir-se en fantasma per poder visitar la seva estimada companya de vida. Ella transforma aquell desig en un llibre que no té res de fantàstic. Hustvedt escriu un text honest, transparent, colpidor, altament raonat i acompanyat de coneixement científic i humanístic, i converteix la seva experiència particular en una lliçó d’amor i de vida molt reveladora.
En destaco només dues reflexions (perquè vull que aquesta reflexió meva sigui breu). La primera, quan explica que en el seu dol sí que troba a faltar en Paul, però que allò que fa mal, allò que colpeja, és trobar a faltar la ‘i’ de ‘Siri i Paul’. És a dir, que adonar-te que ja no hi haurà aquesta complicitat o vincle tan fort d’ara endavant és el què es fa més dur. Ella ho explica molt millor i després de reconstruir tota una vida compartida que jo ara no puc ni vull resumir. Hustvedt diu que ella podrà continuar estimant en Paul, però aquesta ‘i’ que feia que hi hagués una resposta o un retorn de l’estima expressada o demostrada, aquesta ‘i’ ja no hi és.
La segona reflexió (o lliçó) se sintetitza en aquesta frase: «Malgrat els trasbalsos que havíem deixat enrere, en Paul no vivia com un home que esperava que el tornés a fulminar un llamp en qualsevol moment. Vivia com un home que sabia que el podia fulminar un llamp en qualsevol moment. Hi ha una gran diferència entre totes dues posicions.» Llegint el llibre, coneixereu de quins ‘trasbalsos’ parla i perquè surt la possible fulminació per un llamp. Però el cas és que no és el mateix esperar una desgràcia que saber que les desgràcies existeixen i que cal viure plenament valorant cada moment.
Poden semblar dues lliçons petites explicades aquí d’aquesta manera, però el llibre dels fantasmes és un meravellós regal que fa la Siri Hustvedt a qui la vulgui llegir. Ahir vaig tenir la sort de poder-la sentir en directe a l’Auditori de Barcelona, entrevistada per l’Anna Guitart. El llibre me l’havia empassat d’un glop aquest cap de setmana i sentir la seva veu i veure els seus gests i expressions, les seves mans movent-se per acompanyar la paraula, tot plegat va ser una confirmació que la vida et pot colpejar, però que també t’acarona sovint. I també un recordatori que la cultura no ens estalvia el dolor, però sovint ens ajuda a domesticar-lo.
Totalment d'acord amb trobar a faltar aquesta "i"
Moltes gràcies per l'article, Siri Hustvedt m'agrada i no sabia de l'existència daquest llibre. Despres de la teva reflexió mhan vingut les ganes de llegir-lo