Un any per oblidar?
Aprendre a viure després d’allò que no volíem viure
Hi ha anys que queden marcats amb una expressió que sembla definitiva: un any per oblidar. El 2025, per a mi, és d’aquests. No perquè tot hagi estat dolent, sinó perquè el que ha estat més dur ha condicionat la manera de viure-ho tot. La malaltia i la pèrdua de la meva mare ha estat una d’aquelles experiències que desordenen el calendari, alteren la percepció del temps i posen la vida damunt davall.
És veritat que també hi ha hagut coses bones. He conegut persones boniques, el meu projecte professional ha avançat i ha pres forma amb més solidesa, i he vist com els meus fills continuaven creixent amb una sensibilitat i una mirada que no deixen de sorprendre’m. Tot això hi és. Però hi ha vivències que no admeten balanç comptable. No es compensen amb altres alegries, perquè ocupen un lloc propi i irreversible. Dir-ho no és pessimisme, és honestedat.
Amb el pas dels mesos, però, apareix una pregunta inevitable: què vol dir exactament oblidar un any així? Oblidar-lo seria passar-hi per sobre, reduir-lo a una mala ratxa, esborrar-lo. Però potser hi ha una altra manera de mirar-ho. Potser hi ha anys que no estan fets per ser oblidats, sinó per ser entesos. Perquè de les experiències més difícils —de totes— se’n poden extreure aprenentatges que no haurien arribat de cap altra manera.
Jo he après moltes coses de la meva mare, també en la manera com va encarar la mort. La serenor, la lucidesa, la capacitat de posar el focus en l’essencial. D’alguna manera, va convertir el seu camí cap a la mort en una lliçó més per a tots nosaltres, en un darrer acte d’educació —un més— dels molts que ens ha brindat al llarg de la vida. Aquest aprenentatge no repara la pèrdua, no la compensa, però transforma.
Canvia la manera d’encarar la vida, d’ordenar les prioritats, de donar valor a les coses petites i quotidianes. Després d’una experiència així, una conversa, una tarda compartida, una lectura, una llum de capvespre, una cançó, un àpat ben cuinat o una caminada envoltats de natura adquireixen un relleu, una profunditat, que abans sovint passava desapercebuda. El temps no s’eixampla, però es torna més valuós; i allò que abans semblava imperceptible, ara adquireix un pes nou.
Potser, al capdavall, un any per oblidar no és un any que calgui esborrar, sinó un any que caldrà recordar d’una altra manera. No per quedar-hi atrapat, sinó perquè ens haurà fet créixer. Perquè ens ha reforçat la capacitat d’encarar el futur, amb més consciència, més gratitud i menys soroll. I això, encara que neixi del dolor, també forma part de la vida que continua.