(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)
Ens han fet creure que tot depèn de nosaltres. I no és veritat. Hi ha una distinció senzilla que, quan s’incorpora, canvia la manera de viure: saber què depèn de nosaltres i què no. No és una idea nova, però sovint la passem per alt. I, tanmateix, bona part de la frustració quotidiana neix d’aquesta confusió. Ens entossudim a voler controlar allò que no està al nostre abast i, en canvi, descuidem allò que sí que podríem fer millor.
Això no vol dir resignar-se. Al contrari. Vol dir orientar bé l’energia. Hi ha moltes coses que sí que depenen de nosaltres: la manera com treballem, com tractem els altres, com insistim o com renunciem, què decidim cuidar i què deixem de banda. I sovint és en aquest espai —més proper, més concret— on podem transformar realment el nostre entorn. Sentir que millorem alguna cosa, per petita que sigui, acostuma a donar sentit a la nostra vida de cada dia.
El problema comença quan traslladem aquesta voluntat de millora a terrenys que no controlem: la mirada dels altres, les seves opinions, els seus judicis... Podem actuar amb criteri, amb honestedat, amb esforç, però no podem decidir com serà interpretat tot això. I voler-ho fer és una font inesgotable d’ansietat. En una època que tendeix a dir-nos que tot depèn de nosaltres, potser convé recordar que no és veritat: hi ha coses que sí, i n’hi ha que no.
Aprendre a distingir-ho no ens fa més passius, sinó més serens. Ens permet concentrar-nos en allò que podem fer i deixar anar, a consciència, allò que no depèn de nosaltres. I això, més que una tècnica, és una manera de viure: menys crispada, més senzilla, més capaç, i probablement també més lliure.
Totalment d'acord amb aquest escrit, que trobo molt adequat. La qüestió és com saber el que depèn de nosaltres, i el que no. I de les teves paraules es dedueix que és molt difícil. És com jo intentant organitzar una calçotada amb els meus amics.
Em vaig adonar que em frustrava. I va haver de ser la psicologa la que em digués que no podia fer res. Que jo ho havia fet tot de la millor forma possible. I que senzillament els altres trobaven que hi havia coses que els feia més il·lusió que assistir a una calçotada amb els antics companys del col·legi.