Hi ha alguna cosa profundament desajustada en la manera com repartim el reconeixement professional. No parlo només de salaris, que també, sinó de prestigi social, de consideració, de relat. Vivim en una societat que aplaudeix amb entusiasme determinades figures —influencers, futbolistes, opinadors recurrents o venedors de fum amb discurs de moda— mentre reserva una indiferència gairebé estructural a feines que sostenen literalment la vida dels altres.
Cuidar persones, acompanyar processos de vulnerabilitat, treballar perquè la salut mental, la cohesió social o la dignitat no siguin paraules buides no genera titulars ni followers. És una feina silenciosa, lenta, sovint invisible. Tampoc ocupa espais de manera regular en els mitjans, ni en els programes de ràdio o de televisió, com si aquest coneixement quotidià no fos prou rellevant per interpretar la realitat. Però és imprescindible. Sense aquest treball quotidià, pacient i compromès, el sistema col·lapsaria molt abans del que estem disposats a admetre. I, tanmateix, qui el fa acostuma a viure amb condicions laborals precàries, sous baixos i un reconeixement més retòric que real.
Mentrestant, una societat afeblida i desorientada —potser no pas més ni menys que en totes les èpoques anteriors— sembla confondre valor amb visibilitat. Premia qui crida més, qui promet solucions simples, qui ven tendències sense fonament sòlid. No és només una qüestió de gustos; és un símptoma. Quan el relat dominant posa al centre l’èxit ràpid, l’impacte immediat i l’aplaudiment fàcil, tot allò que demana temps, constància i responsabilitat queda relegat a un segon pla.
El tercer sector n’és un exemple clar. Professionals altament qualificats, amb una càrrega emocional enorme i una funció social indiscutible, han de normalitzar condicions que no acceptaríem en altres àmbits. I no perquè la seva feina valgui menys, sinó perquè hem construït un sistema que no sap reconèixer el valor d’allò que no es pot convertir en espectacle.
Potser la pregunta incòmoda no és per què influencers o gurús del creixement personal acumulen reconeixement, veu i presència, sinó si cuidem prou les persones que cuiden. No és una qüestió d’enveja ni de moralina: és una qüestió de salut democràtica. Perquè una societat que no reconeix dignament qui la manté sencera és una societat que, tard o d’hora, acaba pagant un preu molt alt.